Poliblocs i Contrastant: moviments a la catosfera

Diumenge deia adéu definitivament el web Contrastant, noble abanderat de la lluita contra el papanatisme periodístic, i directament contra la mala fe i la mala qualitat del periodisme d’aquest país, i del país del costat. Una llàstima, encara que en els darrers temps era clar que les ganes i l’empenta inicial havien anat quedant enrera; no pas la qualitat dels comentaris. Contrastant va assolir un cert nivell de popularitat pública justament ara fa un any, quan els mateixos mitjans que havien ignorat els seus procediments científics per a calcular el nombre de persones de les manifestacions (sempre lluny, llunyíssim, galàcticament lluny de les dades oficials), els van utilitzar per a menystenir la gran marxa sobiranista del 18 de febrer. Els de Contrastant, però, es van mantenir ferms fins i tot quan reberen algunes crítiques des de l’independentisme, per haver fet curt. En qualsevol cas, l’enhorabona als seus tres responsables, Miquel Almirall, Albert Berrio i Vicent Conca, i a veure si algú recull el testimoni de la (bona, científica, imparcial, desacomplexada) crítica al món periodístic. Que falta que fa.

Com a contrapartida a la defunció de Contrastant, ahir naixia aquest nou Poliblocs que ha muntat el Saül Gordillo “l’infatigable” amb dos companys periodistes més. Es tracta d’un portal exclusivament dedicat als blocs polítics, on es recullen les bitàcoles de tots (o de gairebé tots) els polítics catalans que es dediquen més o menys insistentment a la navegació. La proposta és certament interessant, i en Saül l’explica ben explicada avui mateix. Però...

Ja vaig dir en algun post passat que els blocs de polítics (que no els blocs polítics) no solen tenir gaire interès. Es limiten a seguir, i és natural que així sigui, les directrius i ordres del partit, expliquen allò que el partit fa, i reflecteixen la vida (sempre fantàstica) del partit. Jo entenc, en canvi, que la virtut dels blocs, o si es vol dels blocs amb contingut polític, és que permeten l’expressió lliure i personal de les persones. Són, doncs, un mitjà de comunicació àgil, senzill, directe, lliure; un autèntic mitjà de comunicació, que serveix (que ens serveix) no només per a expressar públicament les idees sinó també per a la reflexió profunda i interior. Perquè la redacció d’un post necessita d’una reflexió prèvia, d’una ordenació dels continguts argumentals, i fins i tot lingüístics quan hi ha una mínima pretensió de decència narrativa (que és prou sovint, almenys en els blocs que jo llegeixo). I després, naturalment, l’exposició pública de les nostres idees íntimes ens aboca a un exercici de responsabilitat. Que serà una responsabilitat mínima, és clar, reduïda per causa del migrat cercle de lectors que la majoria tenim. Però responsabilitat, a la fi. Conec algun irredempt navegant de la catosfera que es resisteix a publicar el seu propi bloc per la (inesperada) angoixa que li produeix aquesta responsabilitat.

Tot plegat, perdoneu-me la poca destresa si no se m’ha entès, ho deia perquè totes aquestes virtuts dels blocs polítics crec que manquen en la majoria dels blocs de polítics. Hi ha excepcions, naturalment, i em penso que ja he citat alguna vegada el discurs honest i vibrant de la Carme-Laura Gil al Coc Ràpid, o per exemple el d’en Jaume Ciurana. Hi afegeixo, tot i que més ocasionalment, els textos de l’Anna Simó, així com els d’alguns membres de la CUP que es presten a diàlegs de gran interès (aquests ho tenen més fàcil, és clar, per les dimensions més minses de la formació). Però hem de reconèixer que la major part dels blocs de dirigents polítics són poc interessants, i se’ls nota o bé la voluntat de seguir la línia marcada pel partit o bé una tant absoluta identificació amb les accions d’aquest que, tot i ser sinceres, penso que en limiten la capacitat de veritable suggestió.

Em temo, doncs, que Poliblocs no s’acabi convertint en un espai exclusivament reservat als partits, i a la discussió entre partits. Bé, aquest espai és necessari i no cal dir que em sembla fantàstica la iniciativa de crear-lo, és clar. I a més el disseny és agradable, i la professionalitat dels autors crec que fora de cap mena de dubtes. Un instrument vàlid, doncs. Però que si no potencia també la difusió dels blocs polítics fets per no-polítics professionals (cosa que no sé si insinua exactament en Saül) limitarà notablement la seva potència en la vertebració d’un espai de debat veritablement transversal, obert, lliure. Potser la idea d’en Marcús de crear un diari de blocs, aleshores, en podria ser un bon complement.