L’esquerra independentista avui

Aquest cap de setmana (deixem estar les decepcions esportives i les vergonyes mediatico-taurines) he pogut llegir el llibre d’en Roger Buch (bloc), L’esquerra independentista avui (bloc). Un assaig interessant i completíssim sobre l’independentisme d’esquerres, especialment enfocat a l’anàlisi del complex paisatge sobiranista de tendència més extremada, tant políticament com ideològica. Un independentisme que rebassa ERC per l’esquerra i que s’articula en partits i formacions polítiques extraparlamentàries, i alhora en un conglomerat força curiós i múltiple de sectors socials i culturals.

El llibre fa de bon llegir, i permet entendre alguna cosa, sobretot, de l’evolució en els darrers vint o trenta anys d’aquest independentisme activista que l’autor sol considerar “revolucionari”. Molt recomanable, per tant. Tot i que trobo que hi ha un excés d’entusiasme en el to del discurs, o una certa descompensació a l’hora de tractar els diversos temes (pel meu gust hi ha poca història política, i massa atenció a aspectes menors com la música o el marxandatge). I tot i que en ocasions l’autor recupera cert llenguatge “de lluita” que avui dia resulta (em sembla a mi) una mica arnat i anacrònic. Però són crítiques menors, consti.

El principal problema és que quan hom acaba la lectura, sembla que els nostres bonics Països Catalans estiguin plens d’organitzacions sobiranistes, de joventuts en lluita, d’organitzacions multisectorials, d’embats continus cap a la independència. I és clar, això és una realitat fictícia, perquè aquest independentisme revolucionari és, continua essent, no cal dir-ho, terriblement minoritari. Malgrat l’èxit indiscutible (però relatiu) de les CUP en les eleccions municipals passades, no veig pas que aquesta esquerra independentista tingui ni la capacitat ni la fermesa ideològica per a encapçalar un procés sobiranista decidit. Primer, perquè ideològicament hi ha una absurda continuïtat del vell idealisme marxista-leninista dels anys setanta, que llasta de manera dramàtica qualsevol proposta sorgida des d’aquest sector. Fins que no es deixin de falçs i martells (alguns ja ho han començat a fer, i ho celebro), no sortiran de posicions marginals. I segon, perquè desenganyem-nos, la construcció de la sobirania plena l’han d’encapçalar sectors socials més centrats i més capaços d’assumir riscos i traves, més ben relacionats amb els veritables poders de la nostra societat postmoderna, i amb un discurs més obert i menys dogmàtic.

Cosa que no vol dir que aquest independentisme revolucionari no tingui un paper important en el procés. Un paper aglutinant d’un sector concret que, entra d’altres coses, és capaç de dur a terme encara un activisme social ben necessari i positiu. I un paper de mur infranquejable en determinades qüestions (la dels Països Catalans, per exemple), que actuï de contrapès a les pressions contràries que sobrevindran, inevitablement, si algun dia aquest procés sobiranista realment comença.