Avantatges? (a en Xavier Mir, amb desesperació)

Jo personalment suposo que en Xavier Mir, blocaire significat des de la cèlebre campanya “Jo també vull un estat propi”, un dels motors de la Xarxa de Blocs Sobiranistes i autor d’un llibre que no he llegit però que té un títol fantàstic (“Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC”)... jo suposo que en Xavier Mir és un sobiranista honest i que treballa (o escriu) amb l’objectiu d’assolir per a Catalunya una sobirania plena; un objectiu compartit.

Per tant, he d’entendre que en Xavier Mir està profundament equivocat en els seus plantejaments i en la seva manera de veure les coses. Al meu entendre, és clar; profundament equivocat, enormement equivocat, monumentalment equivocat. L’altra possibilitat és que en Xavier Mir sigui un d’aquests apòstols de la tonteria pseudoprogressista més o menys a sou d’una de les dues branques de l’actual direcció d’Esquerra Republicana, és igual quina de les dues perquè vénen a ser el mateix. Però com que crec que en Xavier Mir, deia, és un tio honest, el què li passa, doncs, l’únic que li passa, és que s’equivoca. Un error greu, tanmateix.

En Xavier defensa des de fa molt de temps l’actuació d’Esquerra. Una defensa legítima, que a més realitza d’una manera suau en les formes, fins i tot en ocasions crítica, no gaire, però crítica. Una defensa d’aparença neutra, molt conceptualitzada, intel·lectual. Seriosa, vull dir. Aquestes bones formes en principi haurien de ser una bona cosa, però... però em sembla que rera les bones formes i rera aquest bonrotllisme amable i gentil, el què hi ha és precisament una (estranya) falta d’observació, que és el què el porta a l’error.

Se m’entengui, vull dir que em sembla que els apriorismes, el tarannà positiu i –això també, oi?– les ganes de ser un blocaire rigorós i respectat (la primera cosa és inevitable –jo també tinc els meus apriorismes– i les dues segones coses són essencialment positives, en teoria), aquestes tres coses condueixen a en Xavier Mir a passar per alt la realitat pura i dura, i el condueixen al matís i a la distància quan, el què ens cal ara als sobiranistes, és coratge, tota la reflexió que vulgueu, però també coratge.

En Xavier titula avui mateix un post “Avantatges del pacte de govern ERC-PSC”. Com que no és la primera vegada que dóna suport a aquest pacte (i com que no li he llegit mai un escrit afirmant els “inconvenients del pacte ERC-PSC”) jo assumeixo que ell creu fermament en aquests avantatges. Però, quins són, aquests avantatges, segons ell?

1) Consolidar la imatge d'Esquerra com a partit de govern

2) Desactivar l’animadversió cap a l’independentisme per part de determinats sectors de la societat catalana, bàsicament del votant clàssic del PSOE al Baix Llobregat.

Bé, són dos avantatges sobre els quals caldria dir alguna cosa... Realment pensa l’amic Xavier Mir que la imatge d’Esquerra com a partit de govern s’ha consolidat? Jo ho dubto molt, moltíssim... però diguem que estic disposat a acceptar-ho. I s’ha desactivat l’anti-sobiranisme entre l’electorat socialista de consciència espanyola? També en dubto, d’això, i tinc uns quants exemples que em diuen precisament al contrari. Però és igual, acceptem-ho també, vinga...

Naturalment, aleshores la pregunta que cal fer-se és si aquests dos avantatges són prou significatius, prou importants, tenen prou conseqüències per a considerar que el pacte amb el socialisme espanyolista és positiu... positiu primer per a un partit sobiranista, i segon (i atenció perquè això és el més important), positiu per a un país en la situació del nostre. Així doncs, malgrat aquests –suposats, discutibles– avantatges... el pacte és positiu?

No.

El pacte no és positiu per Esquerra, i això ho demostra la pèrdua dramàtica de vots i d’escons a Madrid. I no, el pacte no és positiu per Catalunya, una Catalunya enrocada en la bajanada anti-popular i on creix l'assumpció de codis i de mentalitats espanyolistes mentre que el sobiranisme (recordem-ho, un sobiranisme en alça!) es queda sense vertebració política, sense vertebració mediàtica; emprenyat, sí, però mut.

I no, Xavier, no. T’equivoques de mig a mig (tu i en Carod, tu i en Puigcercòs... però ells ja saben que s’equivoquen i ho fan per a continuar en el poder... i jo benvolgut Xavier, crec que tu no saps que t’equivoques!), t’equivoques de ple quan dius que “no es pot afirmar que la pèrdua de suport d'Esquerra es degui sobretot o exclusivament a haver pactat amb el PSC o haver fet Montilla president”. Per l’amor de Déu, Xavier, no has parlat amb els votants d’Esquerra? No veus el ritme de la caiguda dels vots d’Esquerra en el darrer cicle electoral? No veus què és el què vol realment el votant d’Esquerra?

És possible que els dirigents republicans, amb els tripartits, tinguessin per objectiu apropiar-se d’una part important de l’electorat socialista. Era un objectiu legítim. Però l’objectiu ha fracassat. Insistir en aquesta estratègia, indiscutiblement fracassada, objectivament fracassada, és un error gravíssim que conduirà Esquerra al no-res. Cal canviar d’objectiu, o almenys cal canviar d’estratègia. Cal evitar la debacle, no només pel partit, sinó perquè Catalunya necessita desesperadament una Esquerra forta, conseqüent amb les seves idees, sobiranista sense contemplacions i a l’oposició fins que calgui, fins que siguem prous.

A l’amic Xavier Mir, i a tots els que de bona fe encara creuen en els dirigents actuals d’Esquerra Republicana: Ho heu pensat bé? N’esteu ben segurs? Quins arguments reals us permeten defensar aquesta opció?

Cal que treballem tots junts, sí, tots els sobiranistes junts. Però allò que ens ha d’unir no és pas el fracàs, no és el camí cap a la mediocritat política, no és el gust pel poder (!). Ens ha d’unir la il·lusió i l’entusiasme pel futur, el coratge, repeteixo, el coratge de sacrificar-nos, nosaltres, el partit, sacrificar tot el què calgui en pro del nostre objectiu.

Ni Carod, ni Puigcercòs, benvolgut Xavier. I sobretot, prou de pactes amb l’espanyolisme rialler. Prou de ser la crossa de l’enemic, encara que l’enemic sembli afable. Prou!

Prou de PSC!

P.s. Lectures imprescindibles d’avui: Daniel Solano, que no sé com s’ho fa però sempre és extremadament lúcid; Sergi Pascual, Sospitós Habitual, també rebatent els arguments del Xavier Mir; i en Joan Bonada d'El Mirall, una mirada endavant.