Sang, Badia, sang!

Quan era jovenet jo jugava a bàsquet. No era pas una gran estrella però me n’en sortia prou bé. Tenia jugant una considerable mala llet (que en el bàsquet és imprescindible), cosa que contrastava amb la meva personalitat, tranquil·leta i tímida, fora de la pista. Però sota les cistelles jo tenia caràcter, tenia coratge (tenia collons, vull dir), i poques manies a l’hora de fotre cops de colze (i això, en el bàsquet, també és imprescindible).

Teníem un company, un xicot de l’equip que jugava d’ala-pivot, que es deia Badia. En Badia de tota la vida, vaja. En Badia tenia bons fonaments, era àgil, saltava de mala manera. Però, noi, li fallava l’esperit, l’ànim. Caminava més que no pas corria. Reaccionava tard, no s’enfadava mai. Li prenien la cartera cada dos per tres, senzillament perquè no hi posava prou atenció. Era un bon nano, en Badia, coi (no sé pas què se n’ha fet.). Però un jugador apàtic, sense cor.

Com que érem unes criatures, els pares ens venien a veure als partits, i ens animaven amb cert entusiasme. I en Badia, pobret, era sempre a l’ull de l’huracà. Vinga a perdre pilotes, vinga a ensopegar, vinga a rebre taps. I per animar-lo, el particular crit de guerra que li cantava la (familiar) graderia, al pobre Badia era: “Sang, Badia, saaaaaang!”. Que volia dir que s’hi fixés més, que hi posés més ganes, més entusiasme. Que si veia la pilota a terra s’hi llancés com un lleó, que s’emprenyés quan calia enfadar-se. Que hi posés els cinc sentits, i tota l’ànima. “Sang, Badia, saaaaaang!” li cridaven.

Un bon nano, en Badia. Hòstia, és ben bé que m’estic fent gran, aquests records, els vells temps... Quina por!

En fi, tot això del Badia m’ha vingut al cap en relació a l’amic Xavier Mir, per continuar una mica amb el comentari d’ahir. I és que jo, a en Mir, també li cridaria “Sang, Mir, sang! Saaaaang!”

Perquè en Xavier Mir, amb franquesa, em desconcerta. Em desconcerta molt. Després del meu article crític (prou agressivament crític, trobo), i després de molts d’altres comentaris (una trentena llarga en el seu exitós bloc, i alguns altres apunts, a banda del meu, en d’altres blocs) que li responen enèrgicament els arguments, l’home es despenja amb una reacció calmosa i tant assossegada, tant serena, tant afectuosa... Sang, home de Déu, sang!

Però no hi ha sang, en en Xavier Mir. Ell de primer cita alguns dels comentaris, després afirma que hi reflexionarà una mica (ben fet que farà) i després... dóna les gràcies. Hòstia, dóna les gràcies! “Moltes gràcies a tothom per la vostra generositat i que l'intercanvi d'opinions ens serveixi per trobar millor el camí cap a l'estat propi que necessitem i volem”.

Collons, tanta sensatesa, tanta neutralitat, tanta bonhomia... que no pot ser Xavier, noi, que no pot ser! O et defenses i et defenses amb les dents, o reconeixes l’error i punt final. Que ja veig que dius que t’ho vols pensar, però si alguns et critiquem amb energia, fins amb duresa, que la teva resposta sigui senzillament “gràcies, amics, i pensem-hi” em deixa francament fora de joc. Cony, on és la batalla? On són els arguments? Vinga, noi, vinga, defensa’t, defensa’t!

(I consti que dic tot això amb afecte, que no busco brega sinó que vull tan sols convèncer-lo –d’una vegada per totes– del seu error, i que reaccioni)

Tot plegat, és clar, pot generalitzar-se. Vull dir que deixem-nos estar d’aquesta merda de mania de ser tant i tant políticament correctes, d’aquesta cosa de ser tots tan amics i tant dialogants, i d’estimar-nos tots els uns als altres. D’aquesta merda de mania de ser tolerants i d’estimar-nos els espanyols (o els socialistes).

Tot això, francament, al final a mi em sona molt a cuentu xino...

P.S. Nois, la Catosfera està esplèndida. En Canela escriu un post impressionant, anàlisi fina del futur que ens espera, bravo Enric, com de costum. El Bellsolà té un bloc de periodicitat escassa, que avança lentament... però renoi quins passos; també impagable la seva anàlisi, intel·ligent i rotunda; un altre bravo. El tema Ferrussola és comentat a La Trappola, amb un giravolt esplèndid que compara les paraules de la Marta amb les de l’idolatrat Solé Tura; tot un món d’hipocresia ens envolta, en efecte. La Lídia Pelejà també fa un apunt interessant, que a més parteix d’un comentari (efectivament amb segones, estimada Lídia) meu; mereixerà una resposta aquí mateix, potser demà si tinc prou estona. També L’Espelt apunta coses interessants, i un optimisme necessari... difícil, però certament necessari. La Catosfera, estupenda!