De acqua (divide et impera)

Després diran que sobrevalorem els socialistes, però cal reconèixer que a l’hora de fotre’ns aquesta gent són uns autèntics campions, els millors. Juguen a la lliga galàctica, i nosaltres som una colla de bàrbars, uns ingenus sense possibilitats de res. Amb la qüestió de l’aigua, els socialistes han assolit un nivell d’exquisidesa que desborda el seu ja habitualment elevat nivell de perfídia anticatalana. Vegem-ho:

Primer, van aconseguir sense cap mena d’esforç, sembla (i diuen, sense cap mania, hòstia, que hi havia un "pacte de silenci"), que el tema quedés aparcat fins a després de les eleccions “importants”, les seves, les espanyoles. Primer Zapatero, després Catalunya i els seus petits problemets.

Segon, han posat a l’ull de l’huracà aquest personatge indefinible, aquesta mena de barreja de Roberto Benigni i de madam tronada de bordell que és (dit sigui amb tots els respectes) el conseller Baltasar. Iniciativa, altra vegada, no només fa seguidisme socialista sinó que s’avé fins i tot a ser l’ase dels cops, i tots els ecologistes mantenint el rictus i defensant, ara, tot allò contra el què abans bramaven com a cabretes desbocades. Un poema. Mentrestant, Montilla no hi és, Montilla sortirà al final, com a deus ex machina, i aleshores tothom farà el silenci.

I tercer (i compte perquè ara ve la cosa important), els socialistes estan aconseguint fer renéixer el vell enfrontament entre catalans, la sempre fructífera oposició entre Barcelona i Catalunya, segons la vellíssima i atractiva política del divideix i venceràs, divide et impera en versió llatina per als alumnes avançats. Així, fixeu-vos, els manolos del PSC queden bé a Barcelona defensant la necessitat d’importar aigua (i on, de tota manera, ja sabem que els votants socialistes no deixaran de ser votants socialistes ni tan sols en cas de cataclisme atòmic), i de mentres, a la Catalunya no (o menys) urbana són els socialistes espanyols capitanejats per Zapatero i escortats per les petites faccions locals els que queden com uns senyorets (o com uns señoritos) perquè es neguen a fer qualsevol tipus de transvasament i, doncs, s’erigeixen en els grans defensors del territori.

Aquesta política rematadament astuta comença a donar resultats. I no és una política nova, és clar, sinó el ressorgiment dels vells hàbits del socialisme català, que abans abandonava el territori a la Convergència de Pujol i ara s’adona que fins i tot les podria obtenir per la via de Madrid (una via que diuen que és d’alta velocitat). I a la vegada, desarticulen el país, contraposen els dos (suposats) sectors del país, creen una mica de merder i ajuden a desactivar els perillosos moviments sobiranistes sota els quals, de fet, queien tot sovint les reivindicacions ecològico-territorials d’allò que ells anomenen poc amablement “les comarques”.

M’estranya (o no) que a cap d’aquests periodistes tant i tant intel·ligents i hàbils no se li hagi acudit de denunciar tota aquesta perversa maniobra política. En fi, que la cosa és tant clara i evident que el què més llàstima fot és que tots hi caiem de quatre potes, els de Barcelona per imbècils i els de fora de Barcelona també per imbècils (aquí, imbècils, ho som una mica tots).

Senyor, santa paciència!