Repartir joc

Sóc generós i en efecte reparteixo joc, perquè m’agrada discutir-me amb el Lluís Pérez, i perquè el xicot sempre m’ho posa fàcil, molt fàcil.

Diu en Lluís que ell no ha dit mai que EI sigui una candidatura rupturista. Coi, doncs lloat sia Déu, si és que estem d’acord! Tu tens raó, Lluís: EI no és una candidatura rupturista. Tu tens raó. Per tant, dins d’Esquerra Republicana hi ha (tal i com dic jo) tres candidatures continuïstes (és a dir, no rupturistes) i una candidatura rupturista (és a dir, no continuista). Veus que fàcil?

Tots d’acord, però aleshores no fem el burro, eh?

(Aquest primer paràgraf és perquè el Lluís pugui criticar-me i digui que tergiverso i que ometo allò que em pot desmuntar els arguments etc. La qual cosa és completament i absolutament certa, per descomptat)

Bé, i ara la qüestió de fons, que naturalment és el fet que només Reagrupament planteja un canvi de rumb dins Esquerra Republicana de Catalunya. Només Reagrupament planteja deixar de ser una crossa socialista. Planteja la necessitat de posar davant de tot el necessari impuls cap a la sobirania que creiem que és imprescindible en un moment com aquest. Perquè l’objectiu d’ERC és la sobirania de Catalunya. Des d’una òptica d’esquerres, certament, però l’objectiu principal és la sobirania. Per això (sí, sí, per culpa segon tripartit, per culpa de la subordinació als socialistes, no pas per altres coses!) Esquerra va perdre 350.000 vots, i per això si no hi ha un canvi de rumb continuarà el descens.

Jo, sincerament, no veig pas que EI plantegi un canvi de rumb. I en Lluís em dóna la raó perquè dius que EI no és una candidatura de ruptura. Ni de ruptura ni de canvi, Lluís. Jo no veig pas que EI pretengui posar davant de tot la lluita per la sobirania. (I ara no cal que m’acusis de no ser d’esquerres, perquè una cosa no té res a veure amb l’altra: t’asseguro que es pot ser d’esquerres sense subordinar-se als socialistes, fins i tot es pot ser d’esquerres sense pactar amb els socialistes. Que fort, no?)

L’objectiu d’EI és, tan sols reformular el tripartit, fer que Esquerra tingui més pes i més força en l’acord amb els socialistes. Coi, ho dieu vosaltres mateixos en el document d’esmenes a la ponència estratègica del congrés!; Hi plantegeu “el full de ruta cap a la independència: concretant i actualitzant, millorant-lo, l'Acord d'Entesa”.

concretant i actualitzant, millorant-lo, l'Acord d'Entesa

I ara et citaré a tu mateix, Lluís, en un post del 9 d’abril (perquè vegis que et llegeixo, hehe). Et posiciones públicament a favor d’EI i afirmes: “Perquè vull, diguem-ho clarament, algú amb un tarannà suficientment ferm com per a asseure's a negociar amb el PSC sense que els socialistes tinguin la impressió que acceptarà qualsevol resultat final per minso que sigui el benefici pel partit i pel país”

Algú amb tarannà suficientment ferm per a asseure’s a negociar amb el PSC

Home, no ho sé, a mi tot això em sembla exactament que és la mateixa postura del Puigercòs, i em sembla que és exactament una mateixa formulació continuïsta. Només es tracta de dir que sereu més ferms en la negociació (com si el Puigercòs això no ho digués cada tres setmanes) però aposteu explícitament per continuar el pacte amb els socialistes.

Però si se t’escapa (!) a tu mateix, home: “Joan Puigcercós, en canvi, és sens dubte un excel·lent candidat a president”, afirmes amb alegria avui mateix.

Sigues clar, Lluís: Esquerra Independentista defensa el pacte amb el PSC. És això el què cal que digueu. I no passa res, perfecte. Defenseu el mateix que Puigcercòs. El mateix que Carod. Només Reagrupament aposta per una altra cosa.

Només Carretero.