Joan Arnera (les intencions mecàniques)

Reenviament

2009-10-19T11:55:00.002+02:00

Aquest bloc queda definitivament clausurat. A partir d'ara, podeu llegir-me al nou bloc Les segones intencions. (Quin nom més original que m'he empescat, oi?) No us oblideu de canviar els enllaços, els feeds i totes aquestes coses tan importants. Gràcies.

Notícies

2009-10-09T20:01:00.004+02:00

Properament, hi haurà notícies... (meves, vull dir).

Ep, l’Arnera tanca la paradeta

2009-02-27T16:23:00.003+01:00

Good time for a change. És hora de plegar. Després de dos anys i escaig de vida i de més de 600 posts publicats, servidor ha decidit de posar punt final avui, un dia tan bo com qualsevol altre, un 27 de febrer. No sé si és un adéu definitiu del tot, en aquesta vida l’única cosa del tot definitiva és la mort, però de moment tanco, com deia el senyor Bachs, la paradeta. Tanco la paradeta i apago els llums de Les intencions mecàniques.

Potser serà una decisió sobtada per alguns dels amics lectors, però jo m’ho he estat pensant força temps i finalment m’he decidit a cloure, amb alegria i bon humor, la meva trajectòria blocaire tan indiscutiblement impactant (aplaudiments. Gràcies!).

En fi, ha estat un autèntic plaer passejar-me tant de temps per aquí, i al contrari del què reconeixen la majoria de blocaires, jo mai no he escrit per mi mateix sinó que he escrit, sempre, per als lectors, amb la voluntat de commoure d’una o altra manera els lectors. Escriure per un mateix em sembla una mica ridícul, jo he escrit per vosaltres, i ho he fet amb tot l’entusiasme i amb tota la bona voluntat que he pogut. I crec sincerament que alguns dels meus apunts han estat sensacionals... hehe, ja sabeu que la modèstia no és una de les meves principals virtuts.

Permeteu-me que m’acomiadi, en particular, dels amics que he conegut a la xarxa (no cal pas que en digui els noms). Amics sorprenents, amics que han arribat a personalitzar-se físicament en algun cas, i amics que ho continuaran essent. Cuideu-vos, nois, cuideu-vos, i cuideu-me la bombolleta. Hi ha encara molta vida a la xarxa, molta catosfera per créixer, i molt de país per defensar. Moltes intencions per ésser mecanitzades. Ànims, doncs.

Et voilà, c’est tout. Cal que les coses morin quan encara són belles, i jo trobo que ara és un bon moment per dir adéu.

Ma jeunesse fout le camp...

2009-02-26T15:56:00.000+01:00

Quan les cose s’acaben, trobo que és bo d’acompanyar-les amb música. Que dolça que era la François Hardy; una mica cursi, és veritat, però tan encantadora...

Els ametllers

2009-02-23T20:22:00.008+01:00

Són en flor, els ametllers, i els dies s’allarguen. És estrany, perquè m’ha agradat aquest hivern, malgrat tot. M’agrada el fred, com més gran em faig més m’agrada el fred. És veritat que la joventut, avui, s’acaba als 35 anys? Hem tingut sort, doncs, de ser joves tant de temps...

Ahir vaig passar-me la tarda escoltant aquesta cançó tan absolutament preciosa dels Magnetic Fields, Abigail, Belle of Kilronan ("In a world of love / Abigail / I'm off to the war / but you can be sure / I will know you're / what I'm fighting for...")

Només essent espanyol es pot ser bona persona

2009-02-17T16:29:00.004+01:00

Ataquen per totes bandes. No tenen cap mania, cap mania ni una. I aquí nosaltres sempre sempre fent el préssec. Ara el govern espanyol, govern socialista (el PSC somos nosotros) diu que només concedirà subvencions a les ONG’s d’àmbit estatal, de manera que les ONG’s catalanes o bé hauran de fer una absurda associació amb institucions d’altres autonomies (és en la comunió de les diferències regionala que brilla la glòria eterna de la raça espanyola, una i indivisible) o bé es quedaran amb un pam de nas.

És brutal, perquè parlem d’ONG’s, és a dir d’associacions en les quals la gent es dedica a ajudar altra gent sense demanar res a canvi (aquesta és la teoria, almenys). Però fins i tot per ser solidaris i per ser bones persones, cal que els catalans primer, abans de res, ens sentiem espanyols. Per pagar impostos, en canvi, ens podem sentir com vulguem... perquè pagar-los els pagarem de tota manera (ah, i és dels nostres impostos d’on han de sortir aquestes subvencions).

En fi, és el què hi ha, nois: només des de l’espanyolitat es pot ser bona persona. Una cosa que ja pensava sàviament el penúltim dels reyes godos, vull dir el Generalíssimo Franco. És sensacional. Visca Zapatero i visa els progres espanyols.

Són, tots ells, uns artistes. I nosaltres, als seus peus.

"On connait la chanson" (Barril)

2009-02-16T16:41:00.003+01:00

Ha hagut de sortir l’home, el gran periodista, monsenyor intel·lectual, l’últim intel·lectual socialista que s’expressa en català, monsier Barril, a dir-nos el què mai no ens havien dit ("Bons i bilingües"). Gràcies, home, Barril, moltes gràcies: “el primer és aprendre. Després ja ens reafirmarem”.

Ah, quina gràcia, on connait la chanson...

El senyor Barril es queixa perquè una diputada convergent ha protestat perquè en entrevistar el socialista José Bono, la periodista de TV3 va saltar-se a la torera (mai millor dit) la identitat lingüística de la nostra (la vostra, Barril, la vostra) televisió i, tot i que el convidat entén el català, va adreçar-s’hi tota l’estona en la lengua del imperio.

I el Barril, tan sensat i rodanxó, ara ve i ens diu que caram, que es clar, que les llengües hi són per comunicar-nos i que no cal que fem escarafalls. És a dir, Joan, el mateix de sempre. Ens dius el mateix de sempre. Ens dius el què pensen els de Ciudadanos, el que pensen els del PP, i el què pensen (el que penseu) els socialistes. El català, a casona i per fer el pa amb tomàquet, i sempre amb la barretina posada. A la televisió, quan sigui necessari (ah) directes a parlar normal, directes a parlar en cristiano.

I sí, Barril, sí, com bé saps, és (també) a la televisió on les llengües efectivament resisteixen o moren. I no, Barril, no, davant l'enorme complexitat del món de les idees, les llengües NO són petits accidents. Les llengües, la nostra llengua almenys, és allò que ens defineix, és una de les coses que ens defineix, potser la més important, potser la més significativa, potser la que més ens allunya dels veïns... Potser per això els veïns estan tan obsessionats en fer-la desaparèixer.

Quina vergonya, monsenyor Barril, quina vergonya.

No hi ha “batalles més serioses” que la batalla per la llibertat, Barril, i en aquest país, avui, la batalla per la llibertat té en la defensa a ultrança de la llengua (amenaçada, hostilitzada, violentada, agressivament discutida pels teus amics espanyols) un dels fronts més decisius. I qualsevol renúncia en aquest sentit, totes les putes renúncies, és un pas més cap a la ràpida desaparició del català i de la identitat catalana.

Jo, efectivament, Barril, sóc un "nacionalista anònim d’internet" i sí, en efecte, et considero un "pur i simple col·laboracionista espanyol".

I fots vergonya, Barril, amb franquesa. Molta vergonya.

Els físics busquen Déu

2009-02-15T21:04:00.003+01:00

Ahir a la nit, que no tenia son, vaig estar mirant a la televisió una bona estona un documental sobre física, cosmologia, l’origen de l’univers i totes aquestes coses tan (sorprenentment) apassionants. L’alternativa era mirar el porno groller dels diversos canals locals que hi dediquen les matinades... de manera que vaig quedar enganxat ben bé una horeta a la (densa) divulgació científica.

La cosa anava de la teoria de cordes, de les teories de les supercordes i, finalment, de la famosa (això deien) teoria M, que pel què sembla és un dels grans interrogants de la física contemporània. La teoria M podríem dir que és la culminació de la teoria de cordes, que és una teoria que (simplificant) considera que les famoses partícules elementals no són tals partícules sinó que són objectes d’una sola dimensió, és a dir “cordes”.

La teoria M parteix d'aquesta teoria de cordes. Va ser formulada el 1995, i per dir-ho en paraules senzilles, em sembla que és una teoria que ho explica tot. Que ho pretén explicar tot. És la teoria del tot. Això vol dir, en física, que és una teoria que permet assumir alhora el model estàndard de la física de partícules (la física de tota la vida, diguéssim) i la moderna física quàntica (és a dir la física que tracta de les propietats atòmiques i subatòmiques, les quals no poden explicar-se amb el model estàndard).

En el món de la física, pel què sembla, la teoria M és la rehòstia!

Com que no ho acabo d’entendre del tot, que jo sóc de lletres, podeu aventurar-vos a navegar per internet a veure què trobeu. Una de les coses curioses de la teoria M, per exemple, és que “necessita” que existeixin onze dimensions. Poca broma: deu dimensions espacials (les nostres velles conegudes tres dimensions, i set dimensions més) i una dimensió temporal (és a dir, el temps). I aquí la cosa s’embolica, i el documental es plantejava (una mica alegrement, suposo que per satisfer el públic neòfit) l’existència d’universos paral·lels i coses així. Un senyor molt seriós, entrevistat, fins i tot afirmava que en alguns d’aquests universos paral·lels podria haver-hi “civilitzacions com la nostra”. Pobrets, vaig pensar: no podrien ser civilitzacions una mica millors que la nostra?

Com veieu, el documental era molt interessant, i si mai em toquen onze loteries seguides potser ho deixo tot i em poso a estudiar física. Ah, també cal dir que la teoria M té uns quants detractors, perquè és una teoria que funciona matemàticament però que no pot ésser falsada, és a dir que no resisteix el principi de falsabilitat de Popper. (Aquest és un principi de puta mare, que diu que tota teoria per ser científica ha de ser falsable, és a dir que ha de poder ser refutada per una observació; encara que si la teoria és correcta, la observació que la refuti no es produirà mai.)

En fi, tots aquests físics que es dediquen a buscar l’origen de l’univers, o la total comprensió de l’univers, de fet es dediquen a buscar la resposta de tot. La seva recerca, doncs, em sembla que és la més pura i brutal de les recerques. Busquen el perquè del tot, el perquè absolut. Coi, és impressionant, això. El tot!

Aquests físics, de fet, busquen Déu!

Els éssers humans (alguns) som tan intel·ligents i tan poderosos, que hem arribat a emprendre la recerca de Déu.

Perquè Déu és, naturalment, la resposta.

I entenguem-nos, vull dir que Déu és la resposta pueril inventada i sostinguda tradicionalment pels homes a la mateixa pregunta que es formulen ara els científics. Com explicar-ho tot? Amb Déu... hem respost els humans durant mil·lenis.

Però ara ja no. Ara els humans hem sobrepassat Déu. Ara volem la resposta de veritat. Perquè Déu, dic jo, no deu resistir el principi de falsabilitat de Popper, de manera que Déu no és una teoria científica vàlida.

Déu és la resposta vella, la resposta dels dolços ignorants.

Els físics, ara, busquen Déu, però el Déu que busquen és senzillament la veritat científica. A mi em sembla impressionant (al marge de si la teoria M acabarà funcionant o no; el què m’interessa és el propòsit de la recerca, l’horitzó, no pas els camins que hi han de dur). És impressionant d’una manera atordidora.

I és magnífic, trobo. Estic ben aclaparat (molt aclaparat), però és magnífic.

Uf.

Molt més senzill (al Marc Roca, un crack)

2009-02-13T20:45:00.006+01:00

L’amic Marc Roca, Marcús pels nostàlgics, té un bloc especialment dedicat a les noves tecnologies informàtiques, una mena d'introducció o tutorial de tota aquesta cosa del 2.0 o el 3.0 que jo, com sabeu, trobo tan avorrida. Vull dir que la pràctica m’agrada, però la teoria i la metalingüística, no gaire.

Bé, en Marc ha escrit un post brutal sobre què és un bloc i què cal fer per obrir-ne un: “Els blocs”. Suposo que el dedica als seus amics i lectors interessats en el tema, però el cert és que tots aquests lectors, una vegada llegit el post del Marc, baixaran al bar de sota casa a fer una Moritz i després, a la matinada, una vegada hagin satisfet tots els desitjos amatoris de la seva parella i els propis, en comptes de beure’s una altra cervesa davant de l’ordinador i bloquejant (fixeu-vos que he dit “després de satisfer els desitjos amatoris de la parella i els propis”, de manera que la contemplació de pornografia digital ja no serà necessària), directament es fotran a mirar la televisió, o fins i tot (caram) llegiran un llibre.

Marc, m'espantes les criatures, amb aquests consells tan seriosos, home de Déu!

En fi, per rebatre la tesi del Marc i donar un bri d'esperança blocaire als seus esforçats lectors (i consti que ho faig, Marc, amb tot el carinyo), goso d’afirmar en contra del què diu ell que...

... Per obrir un bloc:

1) No cal tenir cap mena de coneixement sobre com són i quina història tenen els blocs a Internet. Jo, per exemple, no en tinc ni idea.

2) No cal preguntar-se perquè volem obrir el bloc, ni quina utilitat li trobarem. Un bloc, amics, no té cap utilitat; per esbravar-se, si de cas.

3) No cal que us informeu de les plataformes. Es tracta només d’agafar-ne una (blogger o wordpress, les altres van fatal) i avall.

4) No cal que us pregunteu a qui va dirigit el bloc. Els lectors sempre són quatre o cinc persones (molt) sofertes, sovint bastant més frikis que vosaltres mateixos.

5) No cal que tingueu clar què hi voleu publicar. Podeu publicar qualsevol tonteria.

6) No cal que definiu "com us voleu comunicar" (coi, Marc, això ni tan sols s’entén què vol dir). Tots ens comuniquem escrivint i, si de cas, insertant (innecessàriament) un parell de fotos que només estorben la lectura

7) No cal tenir cap mena de constància. A qui coi importa, la constància?

8) No cal saber quin tipus de continguts posareu al bloc. Tot es fa sobre la marxa, improvisant. Com menys improvises, més avorrit ets.

9) No us heu de preocupar de la difusió. Els enllaços laterals (ja) no serveixen gaire de res. Si voleu tenir feedback (és a dir, comentaris ) només cal que aneu vosaltres als altres blocs i hi deixeu comentaris ensabonant els respectius autors. La cosa sempre es retroalimenta (i a tots ens encanta!).

10) No cal apuntar-se als agregadors de bloc, perquè ningú no els utilitza.

En fi, deixem-ho aquí, que sinó el Marc se m’enfadarà. Sí que té raó amb el tema de la sindicació, que és important i molt útil... però no pas per a l’autor del bloc, sinó per als seus (quatre) lectors.

Apa doncs, amics, benvolguts lectors del Marc Roca, ara ja ho sabeu: si voleu obrir un bloc, obriu-lo i punt.

Així de senzill

Els amos

2009-02-11T20:58:00.008+01:00

En fi, és que tenim un país que no ens el mereixem, i tenim un partit socialista que és un orgull internacional. Bravo. Som la rehòstia. Visca Catalunya. Visca el PSC.

Resulta que un dels detinguts el 20 de gener a Barcelona, acusat de frau fiscal amb l’objectiu de finançar el terrorisme islamista, era un militant (i amb càrrec de secretari de l'executiva de Ciutat Vella) del PSC. Això hauria de ser portada de tots els diaris i de totes les televisions de casa nostra. Però no ho és. I resulta que només el setmanari La Directa (que tant em recomana sempre un amic meu) ha publicat el tema.

Ah, genial com ho presenten al 3/24, insistint que l'home formava part de "l'agrupació del PSC", sempre "l'agrupació del PSC". Subtilíssims, ells.

De fet, que dins dels socialistes hi hagi personal d’aquest tipus és dramàtic, però a la vida passen aquestes coses, ves... El què resulta sorprenent, brutal, impressionant i completament al·lucinant és que el ministeri de l’Interior (socialista, ui) canviï en la nota de premsa els cognoms de l’acusat per evitar que se’l reconegui, i que després el gran i democratiquíssim i molt progressista i perfectíssim partit dels socialistes catalans no badi boca durant una bona colla de dies.

Vejam si colava, pensaven...

Al final han hagut de fer-ho public, just quan aquest home ha abandonat el partit, i ho fan amb un comunicat on expliquen, gentilment, que les acusacions no tenen res a veure amb les activitats polítiques de l'individu en qüestió. Gràcies al bloc Cat-Israel, veiem com n'han estat, de ràpids, els socialistes, a l'hora d'esborrar el nom del personatge de la seva pàgina web.

Genials, els socialistes són genials. Són els reis del mambo. Ho són, i davant d'ells, cal que ens mostrem respectusos. Són els reis, són un exemple. Mama, jo de gran vull ser socialista.

Els amos, són els amos. (No, vull dir que literalment, són els amos.)

Sense estil

2009-02-10T19:58:00.008+01:00

Ara m’he posat al bloglines l’enllaç a un bloc de temàtica musical (catalana) que em sembla força interessant. Es diu, irònicament, “Poc-moderna”, i n’és autora una noia que es diu Elisenda Soriguera, i que suposo que a banda de ser molt-moderna (totes ho són, aquestes noies) deu escriure a la revista Enderrock, que és una revista, però, que no m’acaba de fer el pes. Però el bloc està força bé, el recomano. I hi llegia fa un parell de dies que Enderrock publica aquest mes de febrer un tribut a Sau, en motiu del desè aniversari de la mort del Carles Sabater.

Sau, quins records, en qualsevol cas.

Sóc de la opinió que Sau hauria pogut ser (però no ho va ser) el millor grup de la fornada de grups catalans de finals dels vuitanta principis dels noranta. El seu primer disc, i el menys conegut, “No puc deixar de fumar”, és francament bo i ha resistit el pas del temps de la millor manera possible... és a dir que no l'ha resistit, però evoca la seva època amb destresa i sensibilitat, i encara avui fa de bon escoltar si som capaços d'apreciar-ne el context.

El problema, amb Sau, va ser que després d’un segon disc també correcte (“Per la porta de servei”), i d’un tercer disc... només aprofitable, alguna cosa devia passar perquè es van tornar una banda terriblement rosàcia i “pastelosa” (no sé si en català és acceptable, aquest adjectiu, però segur que m’enteneu). La meva teoria és que el Pep Sala va començar a prendre més protagonisme... això i la tonteria social i ecologista que els va agafar cada vegada més forta. Uf, quin desastre.

En fi, d’aquella fornada de grups catalans contemporanis a Sau, el que pitjor va començar (amb unes primers discos infectes, horrorosos) curiosament després s’ha acabat convertint en una banda magnífica, extraordinària, diuen que gràcies a un concert dels Boo Radleys, encara que al Lluís Gavaldà jo me’l vaig trobar també en un concert hipnòtic de Suede (un concert en el qual vaig conèixer els Suede, per cert –excepte el Brett Andersson que en aquella època es dedicava a l'heroïna i no departia amb els fans). En fi, Els Pets van veure la llum, i Sau, en canvi, van caure en la vulgaritat.

Però el primer (i en part el segon) disc de Sau és encara molt recomanable. I el tercer té cançons.

En aquest homenatge de què us parlava, editat per la revista Enderrock, resulta que un grup català nou (novíssim) que té el peculiar nom de L’Ana és un koala fa una versió brutal, absolutament fantàstica (supera de llarg l’original, pel meu gust) del tema “Tu encens el meu foc”, que ja pertany al quart disc de Sau. No és la millor cançó de Sau, i aquest quart disc ja és discretíssim, però com deia, aquesta versió dels L’Ana és un koala (ara hi ha unes empreses de naming que algú hauria de començar a contractar) és estupenda. Brillant. Com si fos una versió de Los Planetas, en l’època bona de Los Planetas.

I abans d'acabar, us deixo també l’original d’una de les meves cançons preferides de Sau, “Sense Estil”, la romàntica història d’un transsexual (veieu com eren moderns, aquells nois, abans que el Pep Sala es pensés que era el segon Bon Jovi?).

Eh, quins records, jovenalla?

Mantenir el referent nacional (a l'admirada Carme Laura Gil)

2009-02-09T17:59:00.006+01:00

Un dels escassíssims blocs escrits per polítics que llegeixo, i que em sol agradar, és el de la Carme Laura Gil, el Cóc Ràpid. Vagi per endavant, doncs, la meva admiració per l’autora, i que em permeti amablement una petita crítica.

Preocupada pels casos tristament inacabales de violència masclista, la Carme Laura recull amargament les notícies de lamentables assassinats de dones per la senzilla raó de ser dones (o millor dit, per la senzilla raó que els seus assassins són uns miserables), i les enumera sota el títol de “El forat negre”. Divendres passat, el forat negre del 2009 nou fou dolorosament començat amb la mort d’una dona de 25 anys al municipi madrileny de Parla.

La Carme Laura recull totes les víctimes de la violència de gènere de l’estat espanyol. I aquí és on servidor veu el problema. Perquè en el recompte (necessari, i que sé fet amb tota la bona fe del món) no hi apareixen (per exemple) les dones mortes a Perpinyà, que també n’hi deuen haver, o a Prats de Molló, a Toluges o a Vilafranca de Conflent.

I és clar, alguns diran que això és barrejar coses que no tenen res a veure, però la posició de la Carme Laura és, en aquest aspecte, absolutament hispanocèntrica. La seva referència nacional, en aquesta qüestió, és estricta i exclusivament espanyola.

La qual cosa em sembla absurda, i també una mica perillosa.

És dur que hagi de ser així, però també quan es tracta d’aquest tipus de coses cal que siguem conscients de perquè comptabilitzem de la manera que ho fem. No és natural, no pas a Catalunya (no pas en un bloc català, en català, catalanista) comptar les dones mortes per la violència de gènere a l’Estat Espanyol. Proporcionar, per tant, una xifra, que no inclou les dones mortes a una part dels Països Catalans. Ja sé que no hi ha mala intenció, i em suposo que l’autora pensa que, en un tema com aquest, no cal que filem tan prim...

Jo, per contra, penso que hem de filar prim en tots i cadascun dels temes, en tots, també en els temes desagradables. Evidentment, em mereix el mateix respecte (i em provoca la mateixa tristesa) una dona assassinada a Valladolid que una dona assassinada a Matadepera (o que una dona assassinada a Cambodja, o a Nova Zelanda). Però el meu món és Catalunya, i jo espero que el meu món sigui sempre, només, exclusivament, Catalaunya. O si ho voleu més clarament: jo vaig de Catalunya al món, i no passo per Espanya. Mai. Tampoc en aquestes coses.

En fi, és la meva opinió.

“Tremendus!”

2009-02-08T10:56:00.005+01:00

Doncs bé, els grans Manel no només són grans en disc sinó que també són impagables en concert. Perquè el concert d’ahir, a Terrassa, pleníssim de gent (molta de Barcelona, per cert, en franca pelegrinació), va ser divertit, espontani, naturalíssim i encantador. Que no va ser perfecte? Doncs no. Però amb franquesa, jo prefereixo mil vegades l’entusiasme sincer d’aquests nois (ai, com els costarà de fer un segon disc igual de “xulo”) que no pas la rutinària exquisidesa maquinal de moltes altres bandes.

En fi, que van tocar el Common People de Pulp, i van acabar amb aquesta altra irònica versió que tenen de, poca broma, la mateixa Shakira. Són tremendus la veritat... tremendus.

P.s. Avui, també col·laboració al Bloc Gran, sota el títol de “To give up”.

Junqueras, les masses, i la ingenuïtat

2009-02-06T19:08:00.004+01:00

Bé, jo puc plantejar (alguns) dubtes sobre la dicotomia Tremosa-Junqueras, per bé que (em temo) l’altre dia no es va acabar d’entendre la meva intenció, que no era incitar a votar ERC (Déu m’en guard) sinó insistir en el trasbalsdaor “efecte Tremosa”, que vindria ser per al sobiranista com una mena de viagra però al revés. (I mantinc que Junqueras em resulta molt més fiable com a sobiranista, que no pas this year's man a can CDC.)

Queden, a la xarxa, pocs blocs republicans que tinguin el coratge de mostrar-se obertament còmplices amb la caiguda lliure d’Esquerra. Ni tan sols el vell amic Lluís Pérez (foto nova) no s’està de reconèixer les dificultats. L’home, amb bona fe, insisteix en l’entusiasme que pot despertar Junqueras, però després d’uns quants paràgrafs (molt seriosos, com sempre) d’auto-encoratjament (fantàstic quan diu: “Junqueras sens dubte està més habituat al míting popular i a l'enardiment de masses”), acaba per reconèixer la derrota ja d’entrada. De forma implícita, és clar... però ben clarament:

“Permeteu-me, però, ser optimista i si voleu ingenu: crec que Junqueras ho pot aconseguir. Crec que pot proporcionar-nos una victòria, un bon resultat que el partit necessita com l'aire.!

Fa ben bé deu minuts que no paro de riure, pobrets.

P.s. La meva (darrerament subratllada per alguns) vanitat blocaire no pot estar-se de recomanar un gran post del meu homònim Joan a l'emergent Lo full de ruta: "O Mas o Montilla... versió 2.0". Ah, i les batalles les enceteu allà,. Per favor.

Col·laboradors singulars (II)

2009-02-05T21:29:00.005+01:00

Millores a El Singular Digital. Pel què sembla, el nostre admirat Navales, Carlos, our nightmare's man, ha deixat de ser-ne col·laborador. No em penjaré jo aquesta medalla, tot i que em consta que que el director Toni Aira va llegir les meves reiterades crítiques al fet que un dels pocs digitals dignes que tenim al país tingués per columnista personatge tant (efectivament) singular com aquesta mena de pseudointel·lectual semianalfabet amic del president Montilla.

Com sabeu, el meu bloc continua formant part de la llista de blocs “singulars” amb què enllaça la pàgina d’inici del periòdic (li queda poc, em temo). Una llista, per cert, francament parcial i sospitosa, perquè ho hauríem de negar! M’hi jugo dos pesols que el pròxim bloc a fer-hi entrada és el de... bé, segur que tots us ho imagineu!

En fi, per si de cas tingués jo pobre de mi alguna influència a can Toni, quina immodèstia, una vegada s’han tret de sobre el Navales podrien enviar exactament al mateix lloc (lluny, vull dir) aquest altra personatget de ment tancada i deslluïda planta que és l’Agustí Colomines, una de les moltes ànimes en pena del regionalisme més ranci i barat (i més perjudicial) que corre per les nostres contrades. Queda dit, i vejem si en prenen nota.

Per contra, la sempre espectacular Anna Figuera (amb G, de guapa) afina cada vegada i ens obsequia amb textos gairebé sempre brillants, gairebé sempre directes. Una púgil indomable, em sembla mi, que destaca sense utilitzar el fet de ser dona... i ara se m’entengui, també em sembla la mar de bé que algunes col·laboradores destaquin justament emprant el punt de vista femení (el mateix valdria pel masculí), com per exemple la molt celebrada (entre la parròquia blocaire masculina) Astrid Bierge, que trobo força divertida quan explica històries alcohòlico-sentimentals, sobretot.

En fi, el Singular té coses bones. El critico quan cal criticar-lo, però és just de fer-ne també lloances, i darrerament és el digital que prefereixo. Vilaweb porta anys essent una avorriment terrible, el Directe de tant en tant marquen un gol, però el to general és baix i una mica toca-campanes, pel meu gust, i el Tribuna fa vergonya aliena de la rosca al Carod i als seus compinxes republicans sector avellana.

I sí, ja sabeu que de vegades llegeixo el pamflet dels fatxes, però només per estimular-me l’agressivitat... i ara toca calma i repòs, com deia l’altre dia.

The party is over

2009-02-03T19:08:00.003+01:00

Em reconec cansat d’aquest estèril polèmica. Em reafirmo, naturalment, en tots els meus arguments, que són sensats, lògics i que només exposen la meva manera de veure les coses. Tanco, doncs. Punt i seguit. I a partir d’ara ho enfocarem d’una altra manera.

He acabat fart de molts dels comentaris, de moltes de les ofenses. Penso també que en bona mesura he caigut a la trampa, és clar. Errare humanum est. De vegades també jo he aixecat el to, però sempre, sempre, en resposta. Jo no poso l’altra galta. Mai no posaré l’altra galta, és un dels principis que tinc (i com he repetit en alguna ocasió: de principis se n’ha de tenir pocs, però els que es tenen han de ser insubornables).

Crec molt sincerament que tant aquí com al Bloc Gran hi ha una voluntat notable de crear mala maror, d’enredar la troca. Hi ha una voluntat ofensiva, una sornegueria molt desagradable, suposo que no pas planificada però molt insistent. Per part meva, dic prou. No respondré més.

La festa s’ha acabat.

Naturalment, això no va per a tots els comentaris, ni per als comentaris disconformes amb el què jo penso i dic. Aquests comentaris, de fet, els més crítics, els tinc en gran estima. Excepte quan s’escriuen amb mala llet.

La mala llet, la deixarem a caseta, a partir d’ara, tots.

Aquest bloc torna a la normalitat, i el seu autor, apesarat per l’agressivitat de les crítiques rebudes (no pas ferit, sinó decebut i trist), s’ho prendrà amb molta més calma.

La festa s’ha acabat. Visca la festa.

Common People

2009-02-01T11:17:00.001+01:00

Hòstia, els Manel... Que bons, que bons, que bons! Una versió antològica del Common People. Jarvis Coquer ja no viu a Sheffield, nanos, ara viu a Torrent de l’Olla!

“Son pare acumualava grans riqueses
Vaig dir, caram en aquest cas anul·li si us plau la cervesa...
i posi’ns el vi car”

En fi, uns altres que homenatgen el gran Jarvis són els sueces Loveninjas, que li dediquen una canço (boníssima) i un videoclip absolutament espaterrant: "I wanna be like Johny".

(Va bé, oi, que desengreixem una mica, avui que és diumenge?)

Sobre el Cimera Extraordinària

2009-01-31T10:33:00.004+01:00

No coneixo els autors del bloc Cimera Extraordinària, però la majoria dels meus amics blocaires que els coneixen personalment (jo sóc mol tímid i –com saben alguns– defujo més aviat les coneixences), en parlen meravelles. El seu bloc també té un gran èxit entre la nostra petita parròquia, i només en llegeixo lloances a tort i a dret, talment aquests nois fossin una mena de fars (divertits) en una nit boirosa.

Bé, jo també llegeixo els posts del Cimera Extraordinària i he de reconèixer que sovint hi passo bones estones, i que de vegades hi ha informacions (o rumors) interessants i sucosos. També m’agrada aquest seu estil “estirabot”, que en certa manera comparteixo tot i que segurament de manera menys aspre i menys directa.

Dit això, em sembla que aquest bloc reflecteix a la perfecció aquest problema que comento aquí darrerament, i perdoneu si em faig pesat (podria ser). Vull dir el problema de l’acriticisme convergent (l’acriticisme del sobiranisme convergent, per a ser exactes).

És a dir, els amics del Cimera insulten a tort i a dret, inventen pseudònims afortunats, se’n foten del mort i del qui el vetlla (i tot això em sembla perfecte). Ah, excepte quan el mort (i el vetllador del mort) li tocaria ser a l’Artur Mas i a la colla pessigolla de Convergència Democràtica de Catalunya.

Segons el Cimera Extraordinària, Artur Mas és el mateix Nostre Senyor Jesucrist dues vegades crucificat. I amb Jesucrist, naturalment, tot han de ser reverències perquè com que és una de les tres persones de la divinitat... pobres de nosaltres si gosem criticar-li un puntet, o una coma.

Aquesta actitud, la crítica ferotge, furibunda i brutal contra Esquerra (o contra Unió Democràtica) acompanyada per l’ensabonament continu i absolutament injustificat de Convergència, pot ser una actitud fantàstica (o no) si el què es vol és afavorir estrictament aquesta formació política. Però em sembla que des del punt de vista del sobiranisme (i el sobiranisme està per damunt dels partits, afortunadament), és una actitud força hipòcrita, pretensiosa i, atenció, més aviat contraproduent.

El Cimera Extraordinària em recorda una mica el famós video del David Madí, que feia molta gràcia (i deia algunes veritats) però que cada vegada que te’l miraves et venien menys ganes de votar Convergència.

Em passa una mica el mateix, a mi. Jo cada vegada que llegeixo un article del Cimera (o cada vegada que en Josep-Empordà em repeteix pesadament el seu Mas o Montilla) penso que potser m’hi hauré de repensar, de votar Convergència a les pròximes eleccions. Ho dic ben de debò, nois, si a la cassola només hi poseu el pollastre del veí, el rostit us pot quedar boníssim però quan el convideu a dinar (és això, el què preteneu, oi?) el veí us pot agafar una bona emprenyada... quan vegi que els vostres pollastres (que també tenen uns quants defectes) continuen remenent impunement el cul, i les crestes.

“Al loro”, doncs, que tant us agrada de repetir: “al loro”

Ai Tremosa (III. Semblances. Diferències)

2009-01-30T16:00:00.002+01:00

La principal semblança entre Ramon Tremosa i Oriol Junqueres és que pertanyen a dos partits que no tenen la independència com a objectiu prioritari (uns ho reconeixen explícitament, almenys; els altres bramen tot el dia que sí, però acoten el cap sempre que cal).

La principal diferència entre Ramon Tremosa i Oriol Junqueras és que en Tremosa no és sobiranista (semblava que ho era, però s’ha afanyat a certificar que no, que tranquils, que no ho és), mentre que en Junqueras sí que és sobiranista (i sempre se n’ha mostrat públicament orgullós).

A Europa, doncs, els catalans normals no podem votar cap partit sobiranista, perquè no en tenim cap. Haurem de votar les persones, doncs. Aleshores, què hem de fer els sobiranistes? Votar Tremosa, que no és sobiranista com ho som nosaltres, per demostrar a ERC que estem fins als collons de la seva subordinació a l’espanyolisme? O votar Junqueras, que sí que és sobiranista però que es presenta per un partit l’actitud del qual ens ha provocat la més enorme de les decepcions?

Difícil, de fet.

Pep

2009-01-29T17:57:00.003+01:00

És curiós, molt curiós, però l’única persona que en els darrers temps s’ha convertit en personatge públic de la nit al dia i no ha començat a fer el ridícul a base de bé... és en Pep Guardiola.

És curiós... i deixa molt malament, però molt malament, a una colla de catalans (de totes dues cantonades, no patiu) que suposadament havien de salvar-nos el país. O això deien.

Avui, un cabasset als pericos.

Per mala llet (i condescendència) la meva, colegues

2009-01-28T21:26:00.004+01:00

Sou tots una colla d’hipòcrites, benvolguts amics.

Jo no critico Convergència per ser el què és, ni mai tindria paraules contra vosaltres si allò que voteu es correspongués amb allò que dieu.

El problema és la hipocresia.

Perquè quan convé argumenteu que CDC és un partit en el fons independentista, i que CDC és el partit on hi ha més independentistes, i que CDC és el camí cap a la independència, etcètera...

Però quan us convé (és a dir, ara, que el gran sobiranista Tremosa va dient alegrement que no, que de sobiranista ell no ho és, “jo mai he escrit la paraula independència”) resulta que l’important no és que CDC sigui independentista, sinó que CDC és millor que ERC i per tant cal votar el mal menor.

I no encara contents amb això, quan jo subscric (explícitament) que CDC és el Mas menor (acabo de patir un veritable lapsus linguae, no és conya ni ho faig per emprenyar), vull dir el mal menor, aleshores vosaltres dieu que CDC és la hòstia i que és el millor que mai li ha passat a Catalunya, i que vosaltres ja ho dèieu quan nosaltres vam votar ERC, i que ara tornem com el fill pròdig a casa, i que l’Artur Mas és el nou Jaume I.

D’això se’n diu hipocresia, o ganes de fer el paperina.

Com quan tu, estimat mildeu, afirmes que CDC vol un estat confederat (coi, espavilat, que el federalisme és el puto reclam del PSC collons –i no em vinguis ara amb les diferències entre el con i el federal a seques, no fotem), o amb aquesta condescendència tant cavalleresca dius que el Tremosa és un control del llaç tancat (hahahahaha, genial, tu, fantàstic, fantàstica expressió ), o quan l’amic Josep-Empordà em diu no sé què de les consignes de l’Anna Simó, com si jo fos el puto gran defensor d’ERC; a veure, Josepet, maco, a banda de repetir cada dia la cosa aquesta que repeteixes, podries tenir la consideració de no passar-te de llest acusant-me (precisament a mi) de ser partidari d’Esquerra, que ja té collons la cosa, això trobo que ja és directament mala llet. I per mala llet, servidora que diria el mestre Sort

El problema de Convergència (un dels seus problemes) és aquesta merda de sentiment de superioritat que teniu. Aquesta mania que teniu de voler-vos sentir més homes, sobre la qual algú hauria de fer un estudi. Psicoanalític. Convergència fot llàstima.

(Si algú diu en un comentari que ERC encara fot més llàstima, censuro el comentari. Perquè d’acord: sí, ERC encara fot més llàstima. I què? Creieu, enzes, que això és excusa? De veritat creieu que el fet que ERC s’hagi convertit en un miserable partit de merda, justifica que CDC faci la llàstima que fa?)

Ah, i compte, Convergència fot llàstima com a partit sobiranista. Com a partit regionalista (autonomista, digues-li com vulguis), és a dir com a partit que és partidari de la unitat d’Espanya (que es tracta d’això, espavilats: unitat d’Espanya o sobiranisme; no hi ha terme mig, el terme mig és Salamanca) Convergència està la mar de bé.

Per tant, voteu Convergència, fillets, i defenseu-la abrandadament (i repetidament, repetidament, repetidament...) on i quan vulgueu. Inclòs aquí mateix, en el meu humilíssim bloc que poso a disposició vostra sempre que sigui necessari, sempre, nois, i amb tota l’alegria.

Però la hipocresia em rebenta. De manera que defenseu Convergència, però no em digueu que Convergència és un partit sobiranista. No tingueu la barra de dir-ho.

I jo també em repeteixo: CDC no és un partit sobiranista. Vosaltres no voteu un partit sobiranista. No passa res. Assumiu-ho, i a caseta a fer nones.

D’acord, princeses?

Ai Tremosa (II)

2009-01-27T18:47:00.003+01:00

En fi, jo també considero (en principi) que en Tremosa és un bon candidat per Convergència a les europees (que, no deixem de recordar-ho, són unes eleccions tristíssimes i que no tenen cap mena de transcendència... a no ser que la transcendència –interna– els la donem nosaltres), també considero positiu que CDC esculli un candidat d’aquest tipus, etcètera, etcètera.

Però és clar, potser l’amic Tremosa hauria de deixar de concedir entrevistes. O ens hauria d’aclarir si el què passa és que 1) el malinterpreten intencionadament els mitjans espanyols; 2) ara repeteix que no és independentista per una –divertida– estratègia política convergent; o 3) en dos dies ja l’han enredat amb la tonteria aquesta del compadreo hispànic i ja es vol fer perdonar –en dos dies? – la catalanitat.

Deu ser una d’aquestes tres coses, perquè és francament sorprenent (i lamentable) que un candidat tan suposadament sobiranista (“radical”, que li diu l’Iceta), es presti a dir aquest tipus de bajanades:

“Se'm titlla d'independentista quan mai he escrit la paraula 'independència'. Si ho fos, això requereix pensar-ho i treballar-ho, no dir-ho” (ABC, edició paper)

“La paraula independència em fa molt respecte, igual que la paraula Déu. La independència l’entenc com un procés gradual” (a ComRàdio, segons Directe.cat)

De manera que el gran candidat Tremosa, el gran sobiranista Tremosa, repeteix les mateixes mariconades, sigui dit amb perdó, la mateixa merda de mariconades de CiU de sempre (Felip Puig a La Vanguardia de dissabte passat: “Nunca CDC se ha definido como independentista. El proceso de reafirmación de Catalunya es, en cualquier caso, progresivo, tranquilo y, sobre todo, debe ser mayoritario. Y en este momento la mayoría vuelve a reagruparse entorno a CiU”).

Conclusió: en Tremosa (que serà molt bona persona i molt bon català, i molt simpàtic, i un gran economista, i que deu cantar molt bé a la dutxa) no és independentista.

Ergo: el candidat de CiU a les europees no és independentista.

Ei, que no passa res, que no és cap novetat. En la línia convergent de sempre. Igual que el Pujol, que en Mas, igual que tots els que manen a Convergència, que no són independentistes, mai no ho han sigut, mai no ho seran. I punt. Hòstia.

Tots els apòstols de Convergència, nois... Aneu a pendre pel sac!

P.s. Estic fins als collons de tots aquests comentaris insistents i repetitius sobre que amb Convergència tot serà de colorets. Que Convergència és la resposta. Fins als ous de Convergència, estic, i de la seva miserable actitud, la seva puta actitud de merda de sempre. Una actuitud en la qual ha caigut també (tan, tan, tan, tan de pressa) el tal Tremosa. I, com de costum, jo tenia raó, és clar. I Convergència no portarà aquest (fotut) país nostre cap a la llibertat. Tots els que teniu la santa barra de dir el contrari, o teniu la innocència dels nadons, o directament aneu de mala fe.

De fet, començo a pensar, amics convergents, que la vostra irritant condescendència és, precisament, el primer dels mals d'aquest país. La vostra estupidesa. La vostra pretensiosa senilitat.

I perdoneu-me.

Cites exemplars

2009-01-24T13:50:00.002+01:00

Torno a estar, comme d’habitude, immers en una feina que no em permet gaire temps per a la disbauxa blocaire. Demà podreu llegir-me al Bloc Gran, però per anar fent boca, us avanço un trosset de paràgraf especialment significatiu del què hi haurà:

“L’escalfor sobiranista que pugui despertar en el país el futur molt honorable Artur Mas serà tant intensa com la que us produiran dos filets de vedella d’aquells que guardeu al congelador per un dia de festa, grossos i vermells, si els utilitzeu per emparedar-vos els testicles.”

Ei, sense manies.

I acabo citant una de les millors frases que he llegit darrerament per la catosfera, pronunciada (escrita) per l’ídol de masses Josep Sort, precisament també al Bloc Gran del Sobiranisme, que és que som la rehòstia. I deia, dimecres, el mestre (la cursiva és meva):

“Ras i curt, l’independentisme català ha d’estar present damunt del territori i s’ha d’organitzar i treballar allà on hi hagi un català nacional, un català normal, és a dir, un català independentista. O a seques, un català. Perquè qui no és independentista, no és català… és espanyol, és francès o italià.”

Més clar, l’aigua.

Ai, Tremosa...

2009-01-19T21:15:00.002+01:00

¿En un referèndum sobre la independència, vostè votaria sí?
Si l'Estat autonòmic donés un finançament com el de Navarra i una selecció de futbol com la d'Escòcia, no hauria de votar sí, ja em sentiria còmode. No escriuria llibres ni em presentaria a eleccions.

En fi, tot ho diu, llarg però contundent, i lúcid, l'amic Elies: "Construir nació o/i construir estat?". Llegiu-lo. Ja!

De joguina

2009-01-16T17:36:00.000+01:00

Afirma, l’amic Joan Saura, que la pistola era de joguina, i que els Mossos ho van saber només de veure-la de lluny, i no els va caldre ni tenir-la a les mans per a comprovar-ho. Afirma, l’amic Joan Saura, que la presència d’un encaputxat amb una pistola (de joguina) era només una performance.

Demà jo puc comprar-me una pistola (de joguina), un passamuntanyes negre, i puc començar a caminar, tot fent una performance, per la plaça Sant Jaume.

Gosa afirmar, l’amic Joan saura, que cap policia no em dirà res?